Quan venim a aquest món, no hem de fer cap esforç per viure: ens el fan els altres i ens ve tot donat. Poc a poc, hem d'anar adquirint certes destreses amb bona part d'il·lusió que, a la vegada, ens estimula a progressar. A l'Escola, s'hi comença a fer feina però s'hi juga molt i ens ho passem bé. Més endavant ens vindran més exigències per anar-nos preparant a dur la vida a les nostres espatlles, amb un treball remunerat que no sempre és el que voliem elegir. Potser que sigui dur físicament o que ens dugui problemes o disgustos o bé que ens vagi com l'anell al dit. Normalment el treball ens permet disfrutar de la vida que procurem passar-la lo millor possible. En la nostra plenitud, tenim família nova i procurem que els nostres fills comencin a viure com ho varem fer nosaltres.
Indefectiblement arriba un moment en que aquesta lluita va perdent la seva activitat i ens quedem amb el record del què hem hagut de fer per viure i potser hi ha qui pot considerar que ha fet un gran esforç. Però així que passa el temps.....anem fent menys i ni tant sols arribem a pensar, gairebé mai, que per deixar d'existir no ens cal fer res. No cal que ens hi esforcem perquè ve sol
